"Irene, no em ratllis"

La senyora Irene Rigau deu saber tractar molt bé amb nens. A les escoles de Pla de l'Estany i d'altres comarques gironines, on ha exercit de mestra d'educació infantil i primària, i de professora de secundària, la deuen recordar com la dona que temia que els nens de Banyoles no sabrien cantar nadales en català per culpa del Decret de Govern central que pretenia introduir una hora més de classe de castellà. Una forma molt original d'anar en contra el decret va ser dir que els nens catalans treuen la mateixa nota de castellà que els de la resta d'Espanya, i que a la selectivitat a Catalunya és millor la nota de castellà que la de català. Perdoni senyora Rigau, però hi ha una gran diferència entre treure més nota d'una llengua que d'una altra, i arribar a no saber-ne cantar una cançó, de fet, hi ha un abisme.

Des del Parlament, encara deu recordar l'ambient escolar, i Irene Rigau no dubta en posar llenya i discutir tot allò que sent amb un to d'aquells que sembla que tingui la raó. És normal, després de tants anys envoltada d'estudiants, fossin infants, o fossin universitaris, la senyora Rigau ha canviat la pissarra i el guix per les jaquetes de firma italiana i les arracades de més de cinquanta grams, però encara conserva aquesta llibertat de càtedra en què ha de tenir raó en tot, i li dóna forces per batallar a favor del seu partit. Rigau va preparada a tot arreu, amb la seva llibreta d'apunts, on tant pot tenir-hi anotat el més recent publicat al DOGC, com un recordatori dient que ha de recomanar l'assegurança privada per les persones grans. Com si es tractés de l'alumne avantatjat de la classe, Rigau es queixa dels tres alumnes que distreuen el curs, no permetent seguir el ritme ideal de treball, però ella, en comptes d'ajudar-los a tirar endavant, encara els posa més pals a les rodes, i segueix tan cofoia. Els altres alumnes deuen pensar per dins “Irene, no em ratllis”.

El President de per vida

Hi ha persones que sempre seran recordades per algun fet de la seva vida. Alguna proesa o notícia memorable que ens vindrà al cap ràpidament quan escoltem el nom de la persona. És fàcil associar fets a noms de persona. Si sentim el nom de Jordi Pujol, no pensem en cap fet concret, sinó que ens ve al cap la paraula President. President de la Generalitat de Catalunya durant més de dues dècades. Hi ha generacions que vam néixer amb Pujol de president, i sembla que el seu fos un càrrec vitalici, i de fet encara ho és. Tothom el segueix anomenant president i no ex-president com es faria amb qualsevol altra persona que ha deixat el seu càrrec.

Jordi Pujol és una persona que des de ben jove ha estat en contacte amb la política defensant la identitat de Catalunya, i lluitant contra el règim franquista. A partir del 1980, any en què va ser elegit President i per tant, motiu d’aparició en mitjans públics, ha estat objecte d’imitació i paròdia per part de nombrosos humoristes. Els seus gestos, les seves estossegades, el seu to de veu i el seu posat és inconfusible quan algú l’imita. Se l’ha comparat amb personatges cinematogràfics d’altres planetes, i s’han arribat a fer incomptables caricatures. Sembla que tothom pot imitar a Jordi Pujol, la persona, no el president. El que no és tan fàcil és aconseguir assemblar-se al president, un polític elegit més de 6 vegades i que va llençar el popular lema “Som 6 milions”, que s’ha reciclat i reutilitzat en l’actualitat.

Fàbrica d’idees, pluja d’adjectius

Frikis i inferiors. Així és com veu Joan López Alegre països com Kosovo o Lituània. El president de Catalunya Futur (la FAES catalana) va oferir ahir una roda de premsa a la UAB en la qual va expressar les seves idees amb certa duresa. Com a membre d'una fàbrica d'idees com és la FAES, el senyor López no té perquè amagar-se del què pensa, al contrari, segur que el PPC agrairà que deixi anar coses com que "el ministeri d'Igualtat és una xorrada", o que no es pot comparar Catalunya amb Kosovo, argumentant que és un “país friki, ple de desgraciadets i inferior en tots els aspectes a Espanya”. Sí senyor, això és fabricar idees. Si aquestes són les idees que pensa un neocon espanyol deu ser interessant veure què proposa des del seu Institut Catalunya Futur (si cliqueu l'enllaç veureu que està en cosntrucció, però què? la web o les idees?)

Les dones de ZP

El nou govern de Zapatero ha mostrat en forma de ministres el seu vot per la igualtat. Per primera vegada a Espanya hi ha més ministres dones que homes, i això crida l’atenció. No és només per l’assignació de Carme Chacón al capdavant del ministeri de Defensa, sino per la cració d’un nou ministeri: el d’Igualtat, amb la gaditana Bibiana Aído al capdavant, la integrant més jove del nou gabinet del president Zapatero. Aído compta amb un blog personal on explica el seu dia a dia, convertint-se així en una “ministra 2.0” que està en constant contacte amb els ciutadans. Una altra cara catalana és la de Celestino Corbacho, que ha vist com Magdalena Álvarez repeteix cartera a Foment i s’ha de conformar amb el ministeri de Treball i Immigració, no obstant, Duran i Lleida ha criticat la repetició d’Álvarez i no ha perdut l’esperança que CiU obtingui algun ministeri durant aquesta legislatura.

El president enmig de les 9 ministres

Som números

De vegades el meu pare m'explicava que el treballar 40 anys a la mateixa empresa (un banc) li va permetre veure com s'ha anat degradant el tracte amb els treballadors. De ser persones amb noms i cognoms ens convertim en números, números que fan augmentar els números de l'empresa. Amb la política deu passar una cosa semblant. L'opinió de la gent es veu (millor dit, s'hauria de veure) reflexada en vots, i aquests es comptabilitzen, convertint-se en grans xifres, escons i colors en el vistós diagrama de l'arc parlamentari.

La majoria de polítics utilitzen els ciutadans com una eina. Tants ciutadans voten allò, tants es manifesten per allò altre... I desgraciadament també acaben sent números les víctimes del terrorisme. La política actual utilitza constantment el terrorisme com un factor per determinar l'èxit de la legislatura. No em costa gens visualitzar el repetitiu debat entre Rajoy i ZP en què es tiraven en cara l'exit o no del diàleg amb ETA, i no m'hagués sorprès que mostréssin una de les seves gràfiques mostrant l'evolució del nombre de morts a causa del terrorisme.

Jugar així amb els morts i el dolor dels seus és repugnant. Un clar exemple es pot trobar en les declaracions de Xavier Garcia Albiol en les que es burlava del sistema d'informació d'Espanya: "Mira... mira si és bo el sistema d’informació d’aquest país que el President del govern en una declaració solemne assegura que el país està millorant i a les 48 hores li posen una bomba que li volen l’aparcament de l’aeroport de Madrid.” Alerta! que diria en Ferran Monegal. Que sembla que l'explosiu li posaven a Zapatero, que potser no va dialogar com tocava. Utilitzar i responsabilitzar d'aquesta manera als polítics corrobora el que deia al principi, per ells som números, i ens utilitzen com a tal, estiguem vius o morts.

Benviguts

Hola a tothom, aquest blog és el recull d'una sèrie de pràctiques que faré mentre curso l'assignatura de Periodisme Especialitzat en Política. Ja era hora que s'obrís la possibilitat de treballar amb altres mitjans que no fos el paper imprès a l'hora de fer treballs per la universitat. Trobo genial la idea que els alumnes poguem escriure les nostres rpàctiques online, per així poder ser comentades pels altres companys i professors.

Perquè Vots en bits? Bé, ja tinc un blog amb un nom homòfon, i m'ha agradat la idea d'associar el concepte de vots amb l'electrònica, que al cap i a la fi és la que fa possible que pugui escriure aquest text online, arribi a la xarxa i tothom ho pugui veure.