"Irene, no em ratllis"

La senyora Irene Rigau deu saber tractar molt bé amb nens. A les escoles de Pla de l'Estany i d'altres comarques gironines, on ha exercit de mestra d'educació infantil i primària, i de professora de secundària, la deuen recordar com la dona que temia que els nens de Banyoles no sabrien cantar nadales en català per culpa del Decret de Govern central que pretenia introduir una hora més de classe de castellà. Una forma molt original d'anar en contra el decret va ser dir que els nens catalans treuen la mateixa nota de castellà que els de la resta d'Espanya, i que a la selectivitat a Catalunya és millor la nota de castellà que la de català. Perdoni senyora Rigau, però hi ha una gran diferència entre treure més nota d'una llengua que d'una altra, i arribar a no saber-ne cantar una cançó, de fet, hi ha un abisme.

Des del Parlament, encara deu recordar l'ambient escolar, i Irene Rigau no dubta en posar llenya i discutir tot allò que sent amb un to d'aquells que sembla que tingui la raó. És normal, després de tants anys envoltada d'estudiants, fossin infants, o fossin universitaris, la senyora Rigau ha canviat la pissarra i el guix per les jaquetes de firma italiana i les arracades de més de cinquanta grams, però encara conserva aquesta llibertat de càtedra en què ha de tenir raó en tot, i li dóna forces per batallar a favor del seu partit. Rigau va preparada a tot arreu, amb la seva llibreta d'apunts, on tant pot tenir-hi anotat el més recent publicat al DOGC, com un recordatori dient que ha de recomanar l'assegurança privada per les persones grans. Com si es tractés de l'alumne avantatjat de la classe, Rigau es queixa dels tres alumnes que distreuen el curs, no permetent seguir el ritme ideal de treball, però ella, en comptes d'ajudar-los a tirar endavant, encara els posa més pals a les rodes, i segueix tan cofoia. Els altres alumnes deuen pensar per dins “Irene, no em ratllis”.

El President de per vida

Hi ha persones que sempre seran recordades per algun fet de la seva vida. Alguna proesa o notícia memorable que ens vindrà al cap ràpidament quan escoltem el nom de la persona. És fàcil associar fets a noms de persona. Si sentim el nom de Jordi Pujol, no pensem en cap fet concret, sinó que ens ve al cap la paraula President. President de la Generalitat de Catalunya durant més de dues dècades. Hi ha generacions que vam néixer amb Pujol de president, i sembla que el seu fos un càrrec vitalici, i de fet encara ho és. Tothom el segueix anomenant president i no ex-president com es faria amb qualsevol altra persona que ha deixat el seu càrrec.

Jordi Pujol és una persona que des de ben jove ha estat en contacte amb la política defensant la identitat de Catalunya, i lluitant contra el règim franquista. A partir del 1980, any en què va ser elegit President i per tant, motiu d’aparició en mitjans públics, ha estat objecte d’imitació i paròdia per part de nombrosos humoristes. Els seus gestos, les seves estossegades, el seu to de veu i el seu posat és inconfusible quan algú l’imita. Se l’ha comparat amb personatges cinematogràfics d’altres planetes, i s’han arribat a fer incomptables caricatures. Sembla que tothom pot imitar a Jordi Pujol, la persona, no el president. El que no és tan fàcil és aconseguir assemblar-se al president, un polític elegit més de 6 vegades i que va llençar el popular lema “Som 6 milions”, que s’ha reciclat i reutilitzat en l’actualitat.